Conferència Saló del Manga 2011: L’arribada de l’anime a Espanya

El dia 1 de novembre vam assistir també a la Conferència “L’arribada de l’anime a Espanya: Un viatge visual i sonor per la història de l’animació japonesa“, a càrrec de Dani Madrid-Morales, que recollia des de les primeres aparicions de les animacions japoneses a les pantalles espanyoles fins a l’actualitat. Volem donar les gràcies a la Cristina per enviar-nos-en la crònica.

.

.

La conferència va començar assenyalant que el fenomen del manga i l’anime a Europa ha estat bàsicament llatí: que tingut lloc a Itàlia i a la zona mediterrània espanyola. En aquest darrer cas, des dels seus inicis (a TVE, l’únic canal aleshores) fins a l’actualitat, Dani Morales considera que s’han donat 4 etapes:

 

Etapa I: una tímida aparició 

El primer anime que vàrem veure a la televisió va ser “Kimba, el rey león”, l’any 1969. Aquesta era l’adaptació americana del manga de Tezuka i amb el doblatge castellà fet a Puerto Rico. Aquesta sèrie la va demanar la productora americana NBC a l’estudi Mushi per al públic occidental, i van sol·licitar molts canvis respecte la història original. Per exemple, el protagonista es deia ‘Leo’ al Japó, però els americans li volien dir ‘Simba’ (que vol dir “lleó” en una llengua africana), però com que era reiteratiu, al final es va quedar en ‘Kimba’. La producció es va fer en color, però a Espanya molt poca gent tenia televisors en color en aquella època, pel que la sèrie es recorda en blanc i negre.

El primer intent d’animació japonesa per a un públic no japonès va ser la pel·lícula “Panda i la serp blanca”, l’any 1958, a mans de Toei Animation. Toei aspirava a convertir-se en una mena de ‘Walt Disney a l’oriental’, però la pel·lícula no va tenir gaire èxit. Els motius van ser, principalment, la barrera cultural i el fet que des del final de la segona guerra mundial no havien passat gaires anys i els americans encara sentien certes reticències pels nipons. Aquesta pel·lícula es va veure a Espanya en el festival de cinema de Sant Sebastià del 1961.

La Toei va fer altres pel·lícules, com “Simbad el marino”. Aquí va arribar el 1964 i a Madrid es va poder veure als cinemes. Va tenir un cert èxit, TVE la va comprar i la va emetre vàries vegades. Al veure que les pel·lícules de la Toei no havien triunfat, els altres productors japonesos van deixar d’intentar exportar a Occident.

 

L’any 1971, Nippon Animation va produir per a Fuji TV un cicle de sèries (aquests grups de sèries s’anomenen “contenidor televisiu”) on van canviar la seva visió de crear històries: aquestes sèries (i no pel·lícules, com s’havia intentat de fer abans) no es basaven en aspectes o històries del Japó, sinó en la literatura universal. Per exemple, una de les sèries d’aquest contenidor televisiu va ser “El perro de Flandes”. “Marco” va ser el primer gran èxit que el Japó va aconseguir a les televisions europees, i aquí no va ser una excepció, tot i que no tant com la “Heidi” que arribaria 3 anys després, el 1974, i que va trencar motlles a Espanya.

 

Llavors, l’any 1978, va arribar a TVE “Mazinger Z”. Va ser un èxit absolut que va fer que fins i tot es canviessin els horaris, les audiències… Curiosament, TVE va comprar aquesta sèrie sense tenir ni idea de què tractava (era un fet habitual en aquella època comprar aquests productes a mitjancers, sense saber exactament què s’adquiria).
Mazinger Z tenia 52 capítols, però només es van emetre els 32 primers, perquè la premsa i altres mitjans de comunicació van acusar la sèrie de ser molt violenta i masclista (fins i tot ho deien en diaris que tenen fama d’ultraconservadors). A més, hi va haver una censura des de la mateixa Toei, que va eliminar algunes escenes perquè consideraven que els occidentals no podríem entendre-les (d’això en deien “mukokusaki”: treure elements característics d’una cultura per a què pugui ser vist pel públic d’altres països).
També es va acusar la sèrie de fomentar les joguines violentes, ja que aquesta va ser la primera sèrie a Espanya que va tenir marxandatge. Això sí, uns quants anys més endavant Mazinger Z va ser reemesa completa, tot i que en una altra cadena.

 

En aquest moment, van començar a aparèixer les coproduccions entre el Japó i alguns països europeus. Per exemple, “La abeja maya” era una coproducció japonesa i alemano-austríaca. En aquesta època també, la col·laboració entre la Nippon Animation i la BRB (empresa espanyola que havia fet molts diners amb la sèrie de Naranjito) van crear “Los viajes de Willy Fogg” i “D’Artacan i los 3 mosqueperros” (que no va tenir èxit al Japó). A TVE van començar a arribar sèries com “Candy, Candy“, “El bosque de Tallac” (“Jackie y Nuca”)…

 

Etapa II: Personatges políglotes

L’any 1984, TV3 emet la seva primera sèrie d’animació japonesa: “Hola Sandybell”.

En aquelles primeres èpoques, encara es comprava a un mitjancer i sense saber ben bé què s’estava comprant. TV3 recorria sovint a Màrius Bistagne com a intermediari; algunes de les sèries que els va vendre són Bola de drac, El capità Harlock, Dr. Slump… Màrius Bistagne no només comprava animació al Japó: tenia un estudi de doblatge anomenat Dobi.

 

Bola de drac, com tots sabem, va marcar diferències amb totes les altres sèries que ens havien arribat: es va emetre en canals autonòmics (TVG, ETB, TV3) i és el primer anime que crea adeptes disposats a seguir les aventures de Goku en el manga (abans s’havia intentat publicar manga a Espanya, però no havia tingut èxit). Per tant doncs el boom del manga a Catalunya va començar gràcies a Bola de drac.
Sèries com Bola de Drac o Dr. Slump són perfectes als ulls dels programadors de televisió del nostre país, ja que són molt llargues, amb moltes temporades, i es poden emetre cada dia i, encara així, estar molt de temps a la graella televisiva (està comprovat que al nostre país no seguim les sèries d’animació de les quals només s’emet un capítol setmanal, cosa que no passa per exemple al Japó).

 

Etapa III: La lluita per l’audiència

Als anys 90 arriben al nostre país les primeres emissores privades de televisió: Antena 3 i Telecinco. En aquells temps gairebé no hi havia anime, perquè TVE havia fet una aposta per no emetre dibuixos animats violents (com Mazinger) o massa sensibles (com Marco). Però aquests nous canals no tenien aquesta mena de polítiques i van portar moltes sèries d’animació japonesa. Per exemple, Telecinco va començar a emetre “Oliver y Benji” (“Campeones“), però no a l’horari habitual per als dibuixos infantils: s’emetia a les nou del vespre, fent competència a les notícies de TVE (de fet va aconseguir treure-li el 30% d’audiència!).
També cal parlar de dos homes, Alfonso Garrido i Carlos Toro, que van adaptar les cançons d’opening/ending de molts anime, i encara que aquí no siguin coneguts, al Japó serien molt famosos per haver fet aquesta feina.

Com que Telecinco pertanyia a Mediaset (empresa audiovisual italiana) es va portar cap aquí molt anime emès a Itàlia. Així va començar a tenir ressó a televisió l’anime de temàtica esportiva (spokon), com “Chicho Terremoto”, “Raqueta de oro”, “Juana y Sergio”, “La panda de Julia“… Cal destacar però que molts d’aquests anime van arribar aquí mantenint la censura que se’ls havia fet a Itàlia, eliminant per exemple, escenes de vestuaris…

 

També van arribar altres tipus de sèries com “Caballeros del zodíaco” (“Saint Seiya” que TVE va començar a emetre però, als pocs capítols, va eliminar de la graella, venent-la a Telecinco), “Ana de las tejas verdes”, “Sailor Moon”… Cap al 2008, però l’anime a televisió va començar a minvar.

 

Etapa IV: Un públic exigent

Actualment el món de l’anime a les nostres pantalles depèn de diversos factors:

– Inseguretat: hi ha una crisi al sector de l’anime al Japó (molts animadors es passen al món dels videojocs o la publicitat, que són molt més lucratius; molta animació japonesa es fa a Corea; etc). Aquesta crisi fa que les sèries siguin més curtes, pel que es fan més difícils de vendre a Europa (allò que comentàvem abans que aquí no som fidels a les sèries setmanals, sinó a les diàries, i per tant, llargues).

– Seguidors: ara sabem el que volem, som més exigents i no veiem allò que no ens acaba de convèncer.

– Reticència del Japó a l’hora d’exportar (hi ha moltes traves legals)

 

A més han començat a aparèixer els canals temàtics d’animació o infantils: Cartoon Network, Nickelodeon…També molta gent segueix animació japonesa per internet… No està clar quin futur hi ha per a l’anime a la televisió.
Però del que no hi ha cap dubte que TV3 és avui per avui el grup mediàtic amb més animació emesa a l’estat espanyol.