Categories
Cultura japonesa Reportatges

De Girona al Japó II

Bé, per ser més exactes hauria de ser “Del Japó a Girona”… perquè si ho recordeu, el mes d’abril passat vam publicar una entrevista que vam fer a la Laura Carreras, una jove gironina que havia guanyat una beca per anar 5 setmanes al Japó durant l’estiu.

I bé, teníem pendent tornar-la a entrevistar perquè ens expliqués com li havia anat tot i ens comentés les seves impressions. Així que si voleu saber com va viure aquestes intenses 5 setmanes, continueu llegint.

.

Abans que res, ens podries explicar breument on vas estar durant les 5 setmanes de l’estada? Què vas fer…? On t’allotjaves?

L’estada es va repartir en tres parts: la primera, d’una setmana, consistia en una introducció al Japó i a l’experiència que estàvem a punt de viure. Va ser molt interessant ja que a part de classes en japonès, ens van explicar moltes coses sobre la cultura japonesa i el seu pensament i vam rebre unes “classes pràctiques” de com moure’ns per Tokyo. Els 47 adolescents europeus ens vam estar al National Youth Center (dins del Parc Yoyogi, a Tokyo), la residència on van estar-se els atletes durant els Jocs Olímpics del Japó.

La segona part de l’estada era realment l’objectiu d’aquesta beca. Cadascun dels estudiants vam ser destinats a una ciutat i una família del Japó. A mi em va tocar a Matsuyama. Vaig estar-me amb la família unes tres setmanes durant les quals no nomes vaig assistir a un institut de la ciutat, sinó que em vaig integrar en aquella família.

En l’última part, malgrat que tots estàvem molt tristos, consistia en que els europeus ens tornéssim a reunir a Tokyo per fer dues visites de cultura a Hakone i a Kamakura, i també per compartir les nostres experiències.

Diuen que moltes vegades la primera impressió és la que més es recorda. Ens pots dir quines van ser les teves impressions després de les primeres 24 hores al Japó?

La meva primera impressió… va ser pensar “ostres, es igual que als anime!”. Això pel que fa a l’aspecte de Japó, però pel que fa a l’aspecte més important per mi, les persones, em vaig adonar ràpidament que els japonesos son persones fantàstiques, generoses i, sobretot, ordenades.

Com era la família amb qui et vas estar? Els rols dels membres eren tal com aquí normalment en tenim la imatge? (El pare sempre fora de casa treballant, la mare cuidant la canalla…)

La meva família tenia sis membres: els pares, de 63 i 59 anys; les seves filles, de 36 i 34 anys; la filla gran estava casada i tenien una nena de 9 anys. Jo vivia a casa dels pares, però veia els altres membres de la família sovint, especialment els caps de setmana, quan em portaven a fer excursions per la zona.
A casa, els rols sí que eren tal i com en tenim imatge. La mare tenia una feina a temps parcial que li permetia fer les feines de casa (cuinar, rentar la roba, netejar, fer la compra…). El pare treballava a temps complert (sortia de casa a les 8h i tornava a les 6h), i quan arribava ja trobava el sopar a punt a la taula. Els meus pares ja tenien les filles grans, però se que la seva filla gran també tenia una feina a mitja jornada i que ella cuidava de la nena.

Explica’ns una miqueta com era l’escola on anaves: temàtica, neteja, uniformes, desplaçament fins a l’escola, activitats extraescolars… Alguna cosa que es faci aquí que tu creguis que estaria bé que la fessin allà o al revés?

El primer dia que hi vaig anar em van deixar l’uniforme. Consistia en una camisa blanca amb un llacet gris i una faldilla també grisa. A partir d’aquí, les normes deien que no es podia dur sabates amb colors cridaners ni tampoc cap joia estrident. Els cabells s’havien de portar recollits en una o dues cues, i evidentment no es podia anar maquillat. Les maletes, de color blau marí, també me les van deixar.

El meu institut estava molt a prop, així que hi podia anar en bicicleta i només tardava un quart d’hora (altra gent trigava mes d’una hora en tren per arribar-hi).

Les classes duraven 40 minuts i hi havia 10 minuts de descans entre classes i classe, sense hores del pati. Cada dia cap a les 12 del migdia dinàvem a la classe amb l’obento (carmenyola) que ens havien preparat les nostres mares, i tot seguit tocaven els 10 minuts diaris de neteja. Una vegada cada mes es feia una neteja més profunda. A mi sempre em va tocar netejar a classe, però altres alumnes netejaven els lavabos, el jardí, els passadissos, etc.

Hi havia un munt d’activitats extraescolars. Vaig pensar que el millor seria provar-ne com més millor, així que no em vaig inscriure en cap de concreta. D’aquesta manera, vaig provar kendo, karate, ikebana, la cerimònia del te i cal·ligrafia. N’hi havia moltíssimes més, des de baseball fins a tallers de cuina, passant per pintura, musica, dansa, poesia (haikus) o el de “tocar i parar”. Una de les coses que més em va sorprendre és que la vida d’estudiant és realment dura. S’aixecaven tots molt aviat, i gairebé tothom havia de pedalar com a mínim mitja hora fins a l’escola. Tenien un munt de deures i força exàmens.
Un dia em va sorprendre molt quan una noia em va dir que s’havia quedat fins les tres de la matinada escrivint poemes pel seu club.
A més, em va semblar que el temari que s’explicava era molt més difícil que el d’aquí, ja que jo anava amb alumnes d’un any menys, i no sabia fer la meitat dels exercicis. Ara que estic a la universitat començo a entendre algunes coses!

Una de les coses que valoro positivament és el fet que s’hagin de netejar ells l’institut. Crec que d’aquesta manera els alumnes aprenen a respectar-lo i no l’embruten tant. A més, tenen un gran respecte per les normes, i saben que si no treballen no podran aconseguir el que volen. Penso que en part és una bona manera de tirar la societat endavant, però per altra banda, crec que no s’hauria de pressionar tant als estudiants.

Creus que és merescuda la fama que tenen els japonesos de ser poc oberts, especialment amb els estrangers?

Després d’aquests dies he arribat a la conclusió que en el tema dels “gaijins” (estrangers, forasters) hi ha de tot, no es pot generalitzar. És cert que, per exemple, a la televisió la majoria dels programes són sobre Japó i entra poca informació de la resta del món; però també està molt marcada la tendència de la gent a admirar el que ve de fora (especialment la gent més jove). Jo personalment no vaig notar cap mena de rebuig pel fet de ser estrangera. Ara bé, sí que són de naturalesa tímida i els costa una mica obrir-se a gent nova (tant estrangera com no), però si tu hi poses de la teva part, veus que són les persones més hospitalàries del món i de ben segur que intenten fer-te sentir el màxim de còmode.

Apart de Tokyo al principi i la ciutat on vivies, vas tenir l’oportunitat de visitar algun altre lloc o ciutat?

Sí, en primer lloc a Hiroshima.

A Hiroshima m’hi va portar la família un diumenge. Va ser com una excursió familiar, ja que vam sortir ben aviat al matí i després d’unes hores en cotxe veient un paisatge magnífic, vam arribar a Miyajima. Es tracta d’una illa preciosa, amb molta vegetació i el conegudíssim temple amb el torii (arc vermell que marca l’entrada del temple), situat vora la costa però al mig del mar. Tot seguit continuàrem fins a Hiroshima, on vam menjar Okonomiyaki (el plat típic d’allà, i hi ha qui diu que és com una pizza japonesa) i vam visitar el Museu de la Pau d’Hiroshima. Tant l’edifici com l’espai que l’envolta et fa sentir impotent davant el que va passar.

E: Hiroshima / D: Miyajima

A més, durant la darrera setmana a Tokyo l’organització ens va portar a tots els europeus ja reunits a visitar Kamakura i Hakone. A la primera vam veure el Gran Buda, i a la segona vam fer nit en un ryokan (hotel tradicional japonés amb banys termals). Durant el dia següent vam visitar els afores de Hakone, on hi ha un llac, la “Vall de l’Infern” (una vall d’on surt fum de sota terra degut a l’activitat volcànica de la zona) i el Museu de l’Aire Lliure de Hakone.

Mai oblidaré cap dels dos viatges, des de la primera hora fins a l’última em vaig sentir encara una mica més admirada amb la seva cultura.

E: Museu a l'aire lliure de Hakone / C: Vall de la Gran Ebullició (Owakudani) / D: Gran Buda de Kamakura

Hi ha hagut res que t’hagi cridat especialment l’atenció del Japó? (tant per bé com per mal)

Sí. És un aspecte que ja sabia abans d’anar-hi, però que em va sorprendre igual: la personalitat de la gent, sempre tant atents, amables i curosos amb tot el que fan. També puc explicar un fet que vaig veure en un poblet prop de la meva ciutat amb la família: hi havia una botigueta al mig del carrer on venien fruita i petites joguines per nens. El que sorprenia era que no hi havia ningú cuidant-se de la botiga, sinó que la gent simplement agafava el que volia comprar i dipositava els diners que tocaven dins una canya de bambú que hi havia al costat.

Ens podries dir què ha estat el millor i el pitjor de la teva estada al Japó? Per què?

El millor és la gent que he conegut, especialment la família. Van estar sempre per mi i jo realment em vaig sentir com una filla per a ells. Ens vam passar moltes tardes i vespres xerrant amb la mare, que tenia una paciència infinita per escoltar-me i fer-se entendre. Tot i que és molt difícil destriar el millor entre les innombrables experiències meravelloses que vaig viure, potser això és el que recordo amb més afecte. Per això encara mantenim el contacte i estic segura que ens tornarem a veure.

El pitjor de l’estada al Japó… bé, només se m’acudeix el comiat i la tornada a casa.

Després d’aquesta gran aventura, Laura, quina valoració global en faries?

Durant el viatge vaig rebre un munt de coses. Coses materials, els desplaçament i l’estada, que sé que costen molts diners. Però també i sobretot coses immaterials, que no es poden pagar com les amistats, la simpatia de la gent, el fet de poder viure en una casa japonesa amb una família i poder anar a un institut com una alumna més, totes les experiències i vivències; tot això no es pot pagar amb res, i tot i que vaig intentar fer tot el que vaig poder, repeteixo que els estaré contínuament agraïda.

Per això, en poques paraules, va ser la millor experiència que he viscut mai.

Algun consell per als aspirants a aconseguir una beca com la teva en la pròxima edició?

Que no s’ho pensin dues vegades en participar i que tampoc els faci mandra fer les millors redaccions en anglès de la seva vida, que els pròxim estiu podria ser el seu “Japanese Summer”.

Moltíssimes gràcies per dedicar-nos el teu temps i per compartir amb nosaltres aquesta experiència tan fabulosa. Arigatô!!

Per cert, que si algú li vol fer alguna pregunta a la Laura, ens ho podeu dir i les hi farem arribar. Sense vergonya! Que l’any que ve potser us haurem d’entrevistar a algun de vosaltres… “Qui sap? Qui sap? Podria ser que…

17 respostes a “De Girona al Japó II”

Quina enveja! Llàstima que ja hagi sobrepassat l’edat per a poder intentar demanar aquesta beca, però si qui pugui optar a demanar-la i vulgui viure una experiència d’allò més fantàstica, crec que no ho pot deixar-ho passar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *