Un nou article gastronòmic gentilesa de la Cristina (gràcies!). Sobre el kaiseki, hi ha qui el considera el cim de la cuina japonesa. Però el seu origen, com en el cas del sushi, és ben humil. Tot seguit us en fem cinc cèntims.
La paraula kaiseki deriva del nom d’una pedra calenta que els monjos zen i els guerrers amagaven a l’obi (el ‘cinturó’ del kimono) per calmar la gana. Però fa quatre segles, va començar a designar un menjar lleuger que acompanyava el té. Avui dia, el kaiseki és un conjunt de petits plats (un àpat pot tenir-ne fins a catorze), on cada aliment ha de ser únic (no es pot repetir en un altre plat) i ha de contrastar amb els altres: cruixents, suaus, humits, secs… Com que sempre s’han d’utilitzar verdures de temporada, els plats canvien constantment al llarg de l’any. Així doncs el menú del kaiseki no està establert, fet que alhora permet innovacions constants. És molt habitual també que els plats es decorin amb elements no comestibles referents a l’estació de l’any (flors, agulles de pi…).
El kaiseki reflecteix el propòsit de la meditació zen: porta l’atenció del comensal a l’ara i aquí, aguditzant la seva consciència de consumidor sobre el seu entorn immediat. El budisme zen ensenya que la vida és efímera i canviant, i que cal valorar cada moment. Per això, la importància dels primers productes de l’estació és extraordinària: porten la il·lusió de l’espectativa.
Actualment, el kaiseki se sol associar a la cerimònia del te; en aquest cas, es parla de cha-kaiseki (‘cha‘ significa te en japonès), però tampoc és estrany que se serveixi un menú tipus kaiseki en alguns restaurants o bé en ryokan (allotjaments d’estil japonès). Això sí, sol tractar-se d’un tipus de menjar de preu elevat.
