Categories
Reportatges Saló del Manga Barcelona

Porco Rosso, 20è aniversari

L‘exposició que li van dedicar a Porco Rosso al Saló era un aperitiu a la conferència sobre el 20è aniversari de l’obra més personal del mestre Miyazaki.
La Cristina fa un resum de la trobada, tot fent un viatge en el passat… era el 1995, quan TV3 emetia una entrevista a Hayao Miyazaki, director i ànima pater de l’estudi d’animació Ghibli.
..
.
.
Aquesta conferència va ser una mica diferent de les habituals al Saló. No parlava una persona del món de l’edició del manga o que tingués una relació propera amb el Japó, si no que ho va fer en Vicent Sanchís, un periodista vinculat a TV3 (i va fer-ho en català, cosa també inhabitual).

.

A principi dels anys noranta, a Catalunya no sabiem qui era en Hayao Miyazaki, malgrat la seva llarga carrera al món de l’animació i que Porco Rosso era, ja, la cinquena pel·lícula del seu estudi. A l’espai «Manga!», creat al canal 33 pel moment de la «boladedracmania», sí que es van emetre algunes pel·lícules de l’Studio Ghibli, però no va ser a propòsit: es compraven «lots» i, de vegades, apareixia alguna petita joia.
.

En Vicent Sanchís va conèixer «El meu veí Totoro»  uns anys abans pel mercat francès i, quan va saber que una petita sala de cinema underground de Barcelona estrenaria Porco Rosso, va decidir anar-hi amb Jaume Vidal, en aquell moment regidor de cultura de Barcelona. Tots dos van quedar bocabadats per aquella obra d’art.

En aquella època Sanchís feia el programa Stromboli al canal 33 i va voler entrevistar a Hayao Miyazaki. Cal tenir present que, llavors, era difícil d’entendre per a la gent de TV3 el seu interès per a un director de pel·lícules de «dibuixos animats japonesos», però va tenir sort: el govern del Japó es va oferir a pagar el viatge, ja que per a ells allò era una possibilitat per promocionar el seu país i la seva cultura.

L’obra de Hayao Miyazaki és molt personal. Els seus dibuixos són simples, però treballa molt els seus personatges, els paisatges, els detalls… Per exemple, quan van fer la visita, l’estudi estava preparant La Princesa Mononoke, per això alguns dibuixants van passar força temps per les muntanyes dibuixant ambients de la natura, perquè fossin els més reals possible.

 

També és molt curiosa la tendència a que les seves pel·lícules siguin protagonitzades per nenes/noies. Al Japó, la dona no està al mateix nivell que els homes i se les acostuma a representar com a arquetips i de manera secundària. Al mateix Studio Ghibli, les dones que hi treballaven s’havien d’aixecar ben d’hora al matí per preparar el menjar de tota la família, anaven a treballar i a la tornada, devien fer la feina de casa. El que una dona sigui la protagonista i tingui caràcter i idees pròpies, és un revulsiu.

 

Malauradament, els occidentals no acabem d’entendre la sensibilitat japonesa que destil·len les seves produccions però, malgrat això, ens agraden. Això és perquè, encara que els japonesos fan animació per consum propi, Hayao Miyazaki sap adaptar-se a la mentalitat occidental (ha viatjat sovint a Europa, per això algunes de les seves pel·lícules, sobretot Porco Rosso, s’ambienten en pobles i ciutats «a l’europea»). Al cap i a la fi, les sèries com Heidi, Marco, Anna de les teules verdes… es van fer per a l’exportació -on Miyazaki va col·laborar en els seus primers temps-.

 

Parlant estrictament de Porco Rosso, cal aclarir que és un «caprici» de Hayao Miyazaki. Volia fer quelcom on apareguessin aquelles coses que li agradaven: els porcs i els avions (té una veritable fal·lera per ells; coneix tota mena de models, motors…).

A més, la pel·lícula està clarament ambientada en un lloc i moment concret, l’Itàlia d’entreguerres, que no fa en les seves altres pel·lícules.

Porco Rosso havia de ser un migmetratge per a la companyia aèria Japan Airlines però, com la idea els va agradar, van posar els diners necessaris per fer un llargmetratge.

La història tracta sobre un oficial de l’exèrcit italià que, després de veure morir en combat els seus companys i amics, es transforma en porc i passa a ser un «fora de la llei» que viu a la seva manera. La transformació és un misteri que no es resol a la pel·lícula; fins i tot, al final, sembla que torna a ser un home, però deixa en el dubte.

 Els personatges són arquetípics: homes vanitosos que volen demostrar que són els millors (Porco i Curtis, un americà calcat a Errol Flynn), uns pirates tanoques que es poden mostrar tan cruels com infantils, dones valentes i sense defectes…

En la pel·lícula es critica clarament el totalitarisme i el feixisme (un altre detall personal: Hayao Miyazaki, de jove, va militar en grups d’esquerres) i és un cant als paradisos perduts.

En Porco també té moments filosòfics: «un porc que no vola, només és un porc», «m’estimo més ser un porc que ser un feixista»…

.

En Vicent Sanchís també va parlar de l’entrevista que li va fer a en Hayao Miyazaki. Explica que aquest es va mostrar encantador, i que el va veure molt pendent de la seva feina i en els detalls. Miyazaki vol ser lliure (no dependre de ningú, cosa que explica que volgués crear un estudi propi) i reivindica la feina i l’equip (exigeix que, si volen emetre alguna pel·lícula seva a la televisió, no es tallin els títols de crèdit: tots els que hi han treballat en ella, mereixen aparèixer). Ell no admet inspirar-se amb Walt Disney, però aquesta afirmació en Sanchís no se la va creure gaire…

Hayao Miyazaki és partidari de la tècnica antiga de producció (l’animació tradicional del llapís i paper) i es resisteix al sistema digital, encara que en el 1995, quan li van fer l’entrevista, a l’Studio Ghibli ja estaven provant-lo.

 

En Vicent Sanchís ens va deixar un parell d’anècdotes del viatge: el documental va quedar una mica forçat (l’entrevista només va durar 20 minuts i el programa era de 45, van haver d’«inflar») perquè el seu guia japonès va posar-los dificultats (un director tan important no havia de perdre tant de temps amb ells…).
Al separar-se de Hayao Miyazaki, aquest els hi va regalar uns quants acetats signats (que estaven a l’exposició que li van dedicar a Porco Rosso al Saló). En Vicent Sanchís va voler regalar-los entre la gent del seu equip, però ells no es van mostrar interessats. En canvi, al guia se li anaven els ulls. Quan en Sanchís li va donar un dels acetats, va comentar-li que no sabien com n’estava de cotitzat al Japó, aquest material.

Abans de tornar a Catalunya, van comprar pel·lícules i manga d’una de les obres més populars al Japó en aquell moment. Al mostrar el material aquí, no van trobar ningú que volgués emetre-ho o editar-ho. L’obra en qüestió era Crayon Shin Chan; us sona?

És agradable descobrir que, fora del nostre petit món d’afeccionats al manga i l’anime, altres persones també valoren obres tan especials com Porco Rosso. Però tractant-se d’una pel·lícula de Hayao Miyazaki, qui podria negar la seva qualitat?

 

 

 

 

 

Reportatges relacionats:

Porco Rosso, a la televisió catalana

Dia Hayao Miyazaki

Propostes: Descobreix Ghibli 4.0

2 respostes a “Porco Rosso, 20è aniversari”

Porco Rosso és la meva pel·lícula preferida de l’estudi Ghibli (i de’n Miyazaki). Me l’aprecio molt perquè és un treball que reflexiona sobre les relacions personals, i ho fa des d’un punt de vista adult.

Jo vaig ser un d’aquests nens que es va gravar en un VHS la pel·lícula quan va ser emesa pel Canal+ ara fa uns anys, i des de sempre m’ha atret això: tracta al seu públic com persones madures, siguin de l’edat que siguin, ens deixa moments per pensar i ens apassiona amb escenes d’acció impressionants. A més a més, té una de les millors cançons que mai s’ha escoltat en un llargmetratge de Ghibli (Toki ni wa mukashi no hanashi wo).

Em va saber greu perdre’m l’exposició del Saló, però bé 🙁

Molt bon text!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *