Categories
Agenda Cultura japonesa

Xilografies al Cafè de Casa Àsia

"Des dels pasiatges del Japó"

Des del 7 de juny i fins al 27 de juliol, al Café Azafrán de Casa Àsia a Barcelona hi ha l’exposició de “6 xilografies japoneses”, realitzades per Elies Plana, un bibliòfil, impressor que presenta a la sucursal de Barcelona una proposta d’art gràfic a través de sis xilografies de temàtica japonesa: 6 escenes de la vida nipona, estampades sobre paper.

Japanzone ha tingut l’oportunitat de conversar amb aquest olotí perquè ens parli una mica d’aquesta tècnica artística i de quines similituds o diferències presenta respecte l’ukiyo-e.

Abans que res, Elies, moltes gràcies per dedicar-nos el teu temps. Per començar, per tota aquella gent que no ho conegui, ens podries explicar què és una xilografia i com es fa?

La paraula xilografia prové del grec xylón, fusta i grafé, inscripció. La tècnica és molt antiga i consisteix en tallar, escolpir amb diferents tipus de gúbia (una eina que serveix per buidar) una planxa llisa de fusta. Un cop es té la planxa tallada, s’entinta, es col·loca el paper sobre la planxa i es premsa de tal forma que la tinta de la fusta passi al paper. La imatge que es veu impresa és la part de la fusta que no ha estat buidada amb la gúbia.

Hi ha molts tipus de tècniques xilogràfiques i la japonesa és una de les més meravelloses i difícils de portar a terme.

És el mateix una xilografia i un ukiyo-e?

No, no és pas el mateix. El mot que s’utilitza per dir xilografia en japonès és  “moku-hanga”. Dins la tècnica de la xilografia (del moku-hanga) trobaríem l’Ukiyo-e (literalment “imatges del món flotant), que va ser un corrent artístic que va començar al segle XVII i es va caracteritzar per estendre i fer accessible a tota la població, estampes de la vida japonesa.

Una de les peculiaritats de l’ukiyo-e que em va sorprendre en la meva visita als tallers de xilografia japonesos, és com n’és de tova la fusta. Això els permet aconseguir un tall molt fi, amb gran quantitat de detalls. El sistema d’impressió, un cop acabada de tallar la planxa, també és molt peculiar. Es tracta de posar suaument el paper que es vol imprimir sobre la planxa entintada i amb una petita plataforma anar presionant perquè quedi imprès. Tot i semblar molt senzill, la dificultat d’aquesta tècnica fa que sigui molt complicat aconseguir una bona impressió i un bon tiratge, en el cas que s’imprimeixi més d’un original.

Hi ha hagut grans mestres que encara avui són respectats i admirats per les obres que varen fer, imprimint més de 20 colors en un sol original!

Per la temàtica de les estampes d’aquesta exposició, imaginem que vas viatjar al Japó. Hi vas anar com a turista i els paisatges japonesos et van inspirar o hi vas anar per feina o per perfeccionar alguna tècnica d’impressió?

Des de sempre, el Japó, la seva cultura i sobretot el seu art, des dels manga fins al contemporani, m’havien cridat l’atenció.

Vaig fer dues estades en aquest país asiàtic i vaig anar-hi un xic per les dues raons que deies: conèixer la cultura japonesa i la seva gent, així com l’art que s’hi crea, concretament en la tècnica de la xilografia. Vaig visitar museus especialitzats en xilografia i un parell de tallers on vaig poder veure com treballaven els artistes, usant encara la tècnica i eines dels seus avantpassats. La relació i l’intercanvi d’informació i maneres de tallar i imprimir varen ser molt interessants i divertides.

Quins són els passos que vas seguir per elaborar aquestes làmines?

La carpeta a on es recullen les sis xilografies de l’exposició va començar a crear-se sense que ni jo en fos conscient. Vaig il•lustrar en un parell de pàgines de la meva llibreta de viatges el que més endavant serien dos dels originals que s’inclouen a la carpeta. Després del viatge, al taller varen anar sortint els altres i de mica en mica vaig anar aconseguint els esbossos per tenir la idea gràfica del projecte, tot i que com que l’anava compaginant amb altres feines, va tardar força a veure la llum. Són molts passos que requereixen temps i coneixement de la tècnica.

Primer cal passar el dibuix original a la fusta verge. Un cop copiat es comença a tallar la fusta; anant traient de mica en mica les parts que no han d’anar impreses. Quan es tenen totes les fustes enllestides, es preparen els colors, imprimint amb la tinta desitjada i deixant que s’assequi. Aquesta operació s’ha d’anar repetint tantes vegades com colors tingui la làmina.

Les xilografies de l’exposició s’han imprès al tòrcul, una forma d’imprimir, que consisteix en una palatina metàl•lica, que gràcies a una manivela que l’impressor va girant, introdueix molta pressió a la planxa de fusta i el paper perquè quedi ben imprès.

Finalment, com que la temàtica de les làmines és d’allò més variada, voldríem que ens fessis un petit comentari de cadascuna, explicant-nos per què vas triar aquestes imatges en concret per convertir-les en obres d’art.

Totes les imatges són escenes que vaig extreure del viatge i simplement són coses que em varen cridar l’atenció de la vida nipona. Vaig començar a dibuixar-ne els esbossos en la meva primera estada al país i vaig acabar les carpetes que recullen els originals a principis d’aquest any 2010.

La primera vegada que vaig veure un dels arbres del temple que visitava em va sorprendre per la quantitat de pregàries que la gent podia arribar a posar en una simple branca. Visualment això fa que l’arbre de lluny sembli està ple de fulles de color blanc, barrejades amb les seves verdes.

Koinobori! El peix volador. És una bandera tradicional en forma de carpa. S’issa sobre els teulats de les cases  el dia del “nen”, el 5 de maig, en honor als nens perquè creixin forts i sans.

Els milers de cables elèctrics! Les vegades que m’hauré quedat badant tot esperant que es possés verd el semàfor mirant enlaire i veient les composicions dels cables elèctrics, semàfors i generadors… L’activitat sísmica del país fa molt més factible tenir tot els sistema elèctric a la vista per tal de fer-ne més fàcil i segur el seu manteniment.

Aquesta és la imatge d’un dels meus sopars al sud del país. Tot ple de platets, amb sopa, arrós, peix, soja, te i… al final una mica de sake! Sopar que vaig menjar en un petit hostal d’un poblet de pescadors.

O-furo! Tot bon japonès abans d’anar a dormir es submergeix en les aigües calentes del O-furo, un bany relaxant. Abans d’entrar a la “banyera” un s’ha d’asseure en un petit tamboret i netejar-se ben bé per no embrutar l’aigua de la banyera. Tot i que al principi era gairebé un sofriment entrar i quedar-me uns minuts submergit en l’aigua bullent, quan un s’acostuma veu que és la forma d’anar-se’n a dormir totalment relaxat.

Pachinko! Podríem dir que seria el nostre “bingo”. Local amb milers de màquines tipus escurabutxaques. Com que al Japó està prohibit el joc amb diners, el jugador utilitza unes fitxes per introduir a les màquines i va acumulant i guanyant boles metàl•liques que un cop acabat el joc, a l’exterior del local pot canviar per diners. Aquests locals es caracteritzen per tenir una música tan forta que un es mareja tan sols de passar per la porta! Hi ha japonesos que fan cua per entrar-hi al matí i que en surten quan tanquen…

Tens pensat algun projecte de futur d’ampliar aquesta sèrie?

No. La sèrie està ja tancada, consta de 6 originals recollits en una carpeta. L’edició total del projecte consta de 33 carpetes o “còpies” de la sèrie.

El que si que no descarto és tornar a aquest meravellós país i tornar a passejar per les seves grans ciutats i petits poblets!

.

.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i per tantes explicacions. Et desitgem molta sort en la teva carrera professional. Arigatô!

Si voleu conèixer millor les obres de l’ Elies Plana podeu visitar la seva pàgina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *