Un castell blanc s’alça sobre un petit turó des d’on es domina la ciutat de Himeji, parada ferroviària entre Osaka i Hiroshima, a uns 650 km a l’oest de Tòquio.
Se l’ha anomenat moltes vegades Shirasagi-jô (castell de la garsa blanca) perquè la seva forma recorda a la d’aquest ocell a punt d’emprendre el vol. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1993. És un dels castells més antics i més ben conservats del Japó i ha estat escenari de vàries sèries i pel·lícules. En voleu saber més coses?
.
Història
L’any 1580, el Regent Toyotomi Hideyoshi, va fer construir un castell de 3 plantes a la ciutat de Himeji com a part de la xarxa de fortaleses que havia creat per tot el Japó, que aleshores vivia una època de conflictes continus. Llavors, l’any 1601 el senyor feudal de la regió, Ikeda Terumasa, va fer destruir el castell però de seguida va fer construir una nova fortalesa, que constava de dos recintes concèntrics, definits per parets i fosses, una torre central de 5 plantes, 3 torres més petites i vivendes pels samurai.
Gran part d’aquesta ampliació, que va durar 8 anys, encara es conserva avui dia. Posteriorment, el 1617, l’aleshores senyor del castell, Tadatoki Honda, va fer remodelar els edificis de la zona oest, per tal de convertir-los en la residència de la seva esposa, la princesa Sen.
La princesa Sen
Era descendent dels Tokugawa (el clan que aleshores governava el país) i als 19 anys la guerra ja l’havia convertida en vídua. Poc després es va tornar a casar, amb Tadatoki Honda, de qui estava molt enamorada, i se’n va anar a viure al castell de Himeji. Quan la princesa tenia 30 anys, havia ja presenciat la mort del seu fill i va patir també la pèrdua del seu marit.
En aquest moment, i segons marcaven les tradicions d’aleshores, va marxar del castell i se’n va anar a viure la resta dels seus dies a Edo (l’actual Tòquio).
En una de les torres de l’ala oest, anomenada Keshô Yagura (Torre dels Cosmètics), unes nines reprodueixen la princesa (a l’esquerra) i una de les seves criades jugant a un joc típic de l’època.
.
Principals zones d’interès
El conjunt del castell consta de 83 edificis. La immensa majoria d’estructures daten a partir de l’any 1600;0 per tant, gairebé no queda res de la fortalesa original construïda per Hideyoshi. El mèrit però està en què els interiors s’han conservat tal com estaven en el segle XVII. Va ser aquest un dels motius decisius perquè fos declarat Patrimoni de la Humanitat.
Zona Oest (Nishi no maru)
Tot i que una part de les estructures originals està en ruïnes, es conserven en bon estat alguns pavellons, com la Torre dels Cosmètics (Keishô Yagura), lloc on es creu que la princesa es vestia i maquillava, o el Llarg Passadís (Hyakkenroka), que era un camí que conduïa cap a la torre i al llarg del qual es trobaven nombroses habitacions connectades entre elles, anomenades Nagatubone, on vivien les servents de la princesa.
La Torre Principal (Daitenshu)
Es tracta de la segona estructura de fusta més gran del món (la primera, és la sala del Gran Buda del temple Tôdai-ji de Nara, també al Japó). Al ser l’última línia de defensa del castell, va ser construïda sobre una paret de pedra de 15 metres, cosa que fa que la seva alçada total arribi als 46 metres d’alçada, i per tant, pugui ésser contemplada des de qualsevol punt de la ciutat. La seva funció principal era la d’emmagatzematge.
Crida l’atenció que l’interior sigui totalment de fusta, però l’estètica està molt menys cuidada que a l’exterior, on predomina el contrast entre les parets rectes i els teulats curvats.
Els pilars
La torre central està suportada per dos grans pilars de fusta: el de l’est i el de l’oest. Cadascun d’ells medeix 24,6 m d’alçada i el seu diàmetre va des dels 95 cm a la base fins als 42 cm en el punt més alt. Entre el 1956 i el 1964, es va restaurar el castell i els pilars van ser substituïts.
Actualment, el pilar de l’oest, el formen dos troncs de dos arbres que s’uneixen en el tercer pis del castell. Els dos arbres tenien respectivament 780 i 670 anys.
La zona del Hara-kiri
Hi ha una zona, a la banda est, coneguda amb aquest sobrenom. Si bé es cert que en ella s’hi troba una mena de canal a terra per on fàcilment podria fluir la sang, i altres característiques que ens podrien fer pensar que era el lloc on els guerrers que havien perdut l’honor es feien el hara-kiri (clavar-se la pròpia espasa al ventre), la veritat és que queda massa aprop d’on vivia el senyor del castell i per aquest motiu no es creu que aquesta història sigui certa.
Però per ara continua mantenint el sobrenom.
.
Curiositats
Inexpugnable
El castell de Himeji és també famós pel seu altament efectiu sistema de defensa. Els invasors que volien entrar, realment ho tenien una mica complicat. Primer de tot, per entrar als terrenys, calia atravessar una porta; però resulta que hi ha uns espais ocults a poca distància on els guerrers del castell es podien amagar i atacar als invasors per darrera mentre intentaven esbotzar l’entrada. Un cop superada la porta, els atacants es trobaven amb una sèrie de 
forats de diferents formes anomenats hazama, des d’on els disparaven. De hazama, n’hi ja uns 400 al llarg de les parets del castell.
Com si no tingués prou mèrit sobreviure a això, tenien un altre obstacle en el seu camí cap a la torre central. Per arribar fins a ella s’ha de fer un recorregut que sembla un laberint (un aspecte totalment diferent dels castells europeus).
Passa una cosa molt curiosa quan se segueix aquest camí: la torre queda al nostre davant durant una bona estona, però tot d’una desapareix i quan la tornem a veure ens queda darrera, amb la qual cosa, es perd fàcilment el sentit de la orientació. Fins i tot avui en dia, amb els recorreguts clarament marcats, molts visitants es perden.
Tot això converteix “la garsa blanca” en un castell inexpugnable, però realment mai es va poder comprovar si era cert, ja que mai va ser atacat.
El color blanc i els incendis
El color blanc del castell es deu a què les parets estan recobertes de guix. I es va fer així perquè aquest material és, apart de reforçant, resistent al foc. A diferència dels castells europeus, els japonesos es construien amb fusta, i per tant la prevenció d’incendis era un aspecte primordial.
Cal destacar que aquesta fortalesa tampoc va ser mai atacada pel foc. Potser hi té a veure la gran quantitat de talismans contra incendis que la decoren, entre els quals destaquen els shachihoko, que tenen forma de dofí.
Màgia?
Si us fixeu en la foto del costat i compteu quants pisos d’alçada té la torre principal del castell, direu que òbviament en té 5. Doncs no, sense comptar el soterrani, en té 6.
Aquest “truc” servia també per despistar l’enemic, amb la qual cosa es podien amagar materials i tropes fora del seu abast.
El pou de la Okiku
Com tot bon castell, no hi podia faltar una història de fantasmes: La Okiku era una criada que treballava al castell a les ordres de la família Aoyama. Un dia va sentir com aquesta família planejava un complot per matar el senyor del castell. Ella, va córrer a informar al seu estimat, que era un guerrer lleial al senyor, i gràcies a això el pla no va tenir èxit.
Els Aoyama van descobrir que va ser Okiku la que va fer fracassar els seus propòsits i van decidir matar-la. Però és clar, necessitaven algun motiu “justificat”. 
El que van fer va ser amagar un plat molt valuós (de 10 que n’hi havia en total) i van acusar-la d’haver-lo robat. La van torturar fins a matar-la i després van tirar el seu cos al pou.
Hi ha qui diu que a vegades es pot sentir la seva veu, encara comptant des del fons del pou del castell… “un plat, dos plats, tres plats…”.
Aquesta llegenda popular anomenada Sarayashiki (“la casa dels plats”) es representa al teatre musical Kabuki i a les marionetes Bunraku; també apareix en una història manga a Maison Ikkoku.
“Reutilització” de pedres
Degut a l’enorme quantitat de pedra que es necessitava per a la construcció del castell, en algun moment hi va haver problemes amb el subministrament. És per això que es va reciclar pedra que inicialment havia tingut una altra utilitat, i podem trobar un taüt antic formant part d’una paret.
La cara
.
Es desconeix el motiu però una de les parets presenta una imatge curiosa. Les pedres estan col·locades de tal manera que semblen formar una cara: ulls, nas i boca.
Desmuntable
Els treballs de conservació més grans del castell es van fer, com ja hem esmentat, entre el 1956 i el 1964, sota supervisió directa d’un comitè d’experts. S’havia observat que la terra de sota la torre principal no tenia prou capacitat de càrrega i calia solucionar-ho. Aquesta campanya va implicar desmantellar l’estructura i tornar-la a muntar posteriorment.
Actualment, des d’aquesta tardor 2010 fins al 2014, es duran terme noves tasques de conservació, que consistiran principalment en enguixar parets danyades i canviar teules de la torre principal.
Salvat de les bombes
El 3 de juliol de 1945, cap al final de la Segona Guerra Mundial, la ciutat de Himeji va ser durament bombardejada i pràcticament reduïda a cendres pels B29 americans, Però miraculosament el castell es va salvar, amb només uns petits desperfectes.
Tot i que sembla increïble, es veu que els habitants de Himeji van teixir xarxes negres i van cobrir amb elles tot el castell. De manera que, quan els avions sobrevolaven Himeji (cosa que passava de nit), la zona del castell es veia fosca i la van confondre amb vegetació, i que per això, no la van bombardejar.
La “garsa blanca” a la pantalla
Entre d’altres, s’hi han rodat escenes de “Shogun” sèrie dels anys 80, pel·lícules d’Akira Kurosawa: “Ran” (1985) i “Kagemusha” (1980); I també “You only live twice” (1967, “Només es viu dues vegades”, una pel·lícula James Bond protagonitzada pel Sean Connery).
.
Com heu pogut comprovar, Himeji acull un castell d’allò més complert: elegant, inexpugnable, Patrimoni de la Humanitat, amb històries de princeses i de fantasmes, supervivent de la Segona Guerra Mundial… Ho té tot!
Si us han entrat unes ganes irrefrenables de visitar-lo, teniu la possibilitat de fer-hi un tour virtual (això sí, en anglès) a través següent link:
Tour virtual al Castell de Himeji
Gaudiu de la visita!
Nota: Us comuniquem que si teniu pensat visitar el castell de Himeji properament, degut a les obres de conservació que hem esmentat, potser us restringiran l’accés a algunes parts de la torre principal. D’altra banda, és molt possible que aquesta quedi parcial o totalment tapada per bastides fins que finalitzin les obres.
6 respostes a “El Castell de Himeji”
Voldria comentar que en aquest castell hi té lloc un dels combats entre equips a l’última saga de Musculman, concretament la Semifinal entre l’Equip Musculator i l’Equip Musculator Zebra.
Molt bona explicació!
Jo vaig tenir la sort de poder visitar el castell de Himeji durant un viatge que vaig fer al Japó fa uns anys.
Anàvem en tren bala desde Hiroshima fins a Kyoto i a la parada de Himeji vam decidir baixar una estona perquè havíem llegit en algún lloc que hi havia un castell força interessant. La veritat és que ens feia una mica de mandra perquè ja portàvem quasi 20 dies donant voltes pel pais i estàvem una mica cansats de temples i castells, però quina sort que vàrem baixar.
Senzillament és impressionant, enorme i molt ben cuidat. Una visita molt recomenable, quasi imprescindible diria… A ulls però d’un occidental sorprèn una mica l’extremada senzillesa de l’interior (que contrasta amb l’imponent exterior), però això encara el fa més interessant.
Un consell només, no hi aneu a l’Agost (de fet, no s’hauria d’anar a cap lloc del Japó a l’Agost), fa moltíssima calor i encara més humitat i pujar les 6 plantes de la torre central va ser un infern! (quina vista però)
Lupus: gràcies per l’apunt, no ho sabia!
Joan: Totalment d’acord que l’agost no és un bon mes per visitar Japó. I tb estic d’acord amb tu que castell de Himeji és més que recomanable, imprescindible… Jo hi vaig estar un mes de maig i vam agafar uns guies gratuïts en anglès que hi ha a l’entrada, i ens van explicar molt bé tota la història, totes les parts del castell i les dades curioses… Valia molt la pena.
[…] segona estructura de fusta més gran del món és un altre edifici japonès, la torre central del Castell de Himeji). Nara va jugar un paper clau en difusió del budisme per tot el país, segurament degut a què […]